Quan es va celebrar la roda de premsa per presentar en públic, amb vista a les eleccions del 2009, Coalició Reformista vaig comentar que allò que calia esperar d’aquest projecte de cooperació política entre diferents entitats era que fóssim capaços tots plegats d’aconseguir anar més enllà de la mera suma entre les parts que integraven el projecte.

El tot havia de ser alguna cosa més que una simple juxtaposició de les parts. Calia, des del respecte a la diversitat interna, posar més èmfasi polític en allò que ens unia que en les particularitats de cada grup. Això havia de permetre aprofitar el potencial de renovació que, d’entrada, la coalició oferia.
Vaig dir també, en la mateixa conferència de premsa, que la formació de Coalició Reformista suposava –havia de suposar– un canvi substancial en el nostre sistema de partits. Recordo ara que aquestes paraules van ser ben aviat qüestionades –per agosarades, suposo– per l’Albert Roig en un dels seus interessants articles d’opinió. Això no obstant, continuo pensant avui que la formació de Coalició Reformista ha suposat un pas decisiu en l’evolució del sistema de partits i en la vertebració d’una veritable alternativa a la majoria –relativa– socialdemòcrata que amb tan poc encert està avui governant el país: no es veuen mesures de rellançament econòmic per enlloc.
Però per tal que aquesta capacitat de construir una autèntica opció de govern continuï sent certa cal aprofundir en la renovació iniciada l’any 2009, des del respecte a la llibertat i a les capacitats de cadascuna de les parts integrants del projecte, tot considerant que amb la formació de la coalició en els termes en què va concórrer a les eleccions només s’estava donant un primer pas –important, però no decisiu– en la constitució d’una nova organització política. Coalició Reformista havia de ser l’ inici –i no el final–, l’origen –i no el destí– d’un determinat procés evolutiu. Assumir aquesta premissa és condició indispensable per definir l’actitud política que ha de permetre continuar amb l’impuls inicial. Així es va entendre quan es va decidir crear el febrer de 2010 –en assemblea integrada per totes les forces de la coalició– el Partit Reformista. Així ho entenem avui els que estem convençuts que cal continuar el procés de vertebració del referit partit.
S’equivoquen els que, per convicció o per tacticisme, pensen que es pot petrificar l’evolució de la coalició en l’estat en què avui es troba. Cal tenir en compte que no estem parlant d’una coalició a l’ús, amb un funcionament a ple rendiment dels diferents partits integrants. Aquesta afirmació és almenys vàlida amb relació als dos partits nacionals que la componen, ja que cal reconèixer que Unió Laurediana i Independents d’Ordino mantenen avui una notable vitalitat. Per un costat, Nou Centre és un partit que no ha completat la seva constitució i, per l’altre, el Partit Liberal, després d’assumir durant molts anys el Govern del país, es troba en un procés de redefinició que l’ha portat a considerar la possibilitat d’integrar-se en una nova formació política d’àmbit liberal demòcrata.
Aquesta doble constatació és la que va permetre encetar el procés de formació del Partit Reformista, on havien de confluir, almenys, el Partit Liberal i Nou Centre, i és la que ha d’animar avui la culminació de dit procés. Es tracta de crear una nova organització política flexible, eficient i oberta; en aquest sentit, cal recollir el guant llançat per Unió Laurediana quan va expressar la seva posició raonada d’abstenció en la votació dels estatuts. Aquest ha de ser l’objectiu: la consecució d’un partit obert per a una societat que volem oberta; la construcció d’un partit eficaç per a un país que volem actiu i emprenedor; la constitució, en definitiva, d’un partit capaç d’arribar a acords de naturalesa federal amb altres forces polítiques i capaç de dialogar amb la societat civil.
Andorra es troba en un moment complex de la seva història; cal encertar –i consensuar– les decisions polítiques a adoptar i cal fer-ho des de la lucidesa i el rigor. En aquest sentit, cal vertebrar una força política que afavoreixi la contraposició programàtica i el diàleg polític i que, arribat el moment, permeti l’alternança. Amb aquest esperit, juntament amb altres companys, volem encarar la construcció del Partit Reformista, recollint el mandat que els integrants de la coalició van fixar en l’assemblea del febrer del 2010. Convençuts que Coalició Reformista no va ser un lloc d’arribada sinó un punt de partida –un molt bon punt de partida– per renovar l’espai liberal, demòcrata i de centre del nostre país. No es poden posar portes al vent. El viatge està iniciat i cal continuar avançant. El futur Partit Reformista ha de ser una peça important en l’alternança política que ha d’arribar. I ho ha de ser des del diàleg i la cooperació (i des de la lectura atenta del sistema electoral vigent) amb altres forces polítiques amb les que es pugui compartir i elaborar un programa per definir un necessari redreçament del nostre país; un redreçament que sembla inviable des de l’acció del govern actual i que Andorra necessita més que mai.