Una altra Andorra es possible, però mai per aquest camí.

Un divendres qualsevol de setembre, es el dia 3, d’un 2.010. La lectura dels diferents mitjans escrits del País parlen de la possible dimissió d’un company parlamentari, al migdia es confirma la noticia, sembla un començament de tardor calent i enrarit.

S’anul·la “la cacera de l’isard” i encara no hem celebrat la festivitat de Meritxell. El Sr. Cap de Govern d’Andorra ens delecta amb unes declaracions a la premsa al mes estil novel·lesc que podria inspirar fins i tot, si visques, al insigne escriptor Alexandre Dumas.

La taula de turisme, sensatament, s’uneix a la de comerç i dona suport als comerciants emprenedors de les Valls per tal que el Govern rectifiqui el decret de tancament dels diumenges a la tarda, en uns moments difícils per a tothom i restableixi el dret a treballar i a sobreviure a la tempesta turbulenta que plana en l’economia nacional i del gris panorama que el sector dels treballadors està sofrint.

La CEA, es suma a la legitima demanda d‘anular el famós decret, suposadament conciliador  segons el Cap, però en tot cas desafortunat per a tots els col·lectius, actors socials i econòmics de les Valls.

Els sindicats d’Andorra, es solidaritzen amb els comerciants, reclamant que es doni solucions per poder atreure mes turistes i poder treballar millor, posició constructiva que, crec mereix, el mes alt grau de reconeixement i de respecte.

Alhora un representat públic del Partit socialdemòcrata en un article d’opinió el mateix dia, justifica l’arribada de la “Vuelta Ciclista de Espanña” el dia de Meritxell, per els grans beneficis que portarà a l’economia andorrana, un dia que per cert, tot està tancat i com molt be comenta l’autor en l’escrit, va triar Govern. Increïble; no?

Deia que tot just comencem el curs polític de tardor i ja hem sentit tots els arguments necessaris per no votar el pressupost, de les alçades ordinenques en un dinar popular a l’aire lliure a la Vall de Rialb, un altre representat públic socialdemòcrata afirmava: “Val mes que no ens votin el pressupost, perquè ens faran pixar sang”. Deu ser l’ efecte de l’alçada i el sol, que combinats produeixen efectes d‘oratòria inesperats.

Veiem per un costat unes reaccions de poc respecte vers les persones que compromeses amb el progrés i el benestar d’Andorra opinen de diferents col·lectius, legítimament, i son atacats frontalment en una batalla de baixa volada que ni de vol gallinaci es podria tractar  pel Sr. Cap de Govern, que fins i tot te la delicadesa de posar nom i cognoms als suposats atrevits que han gosat contradir la seva voluntat.

Vagi per endavant el nostre mes sincer suport i agraïment a totes aquelles persones d’Andorra compromeses amb el País, que dels sindicats, associacions, taules i demés col·lectius s’esmercen en trobar solucions en els camins de la  prosperitat i del benestar.

El respecte i el suport institucional que tots els Governs d’Andorra han donat als col·lectius queden avui relegats, per la política del Canvi, a amenaces i acusacions per part del mes alt dignatari del nostre Govern. Primer va tocar a la Efa, després a la Cea, amb poc temps a l’Apac i divendres passat va tocar el torn a la Taula de Turisme i als Sindicats. Tot apunta que la Cambra de Comerç serà en breu el proper objectiu.

Potser el Sr. Cap de Govern te raó i una enquesta ho solucionarà, o potser la societat andorrana no està prou madura per entendre decisions irracionals que no aporten sinó que mes tristesa i desesperació al futur de tots i al present.

Reconeixem l’esforç i l’aportació positiva en pro del País a totes aquelles  persones que serveixen d’instrument polític a un Govern cansat, inoperant i incapaç d’admetre errors per poder rectificar i sobre tot gens susceptible  d’acceptar la critica. Aquesta manera d’actuar, Sr. Cap de Govern, no es la que s’espera de cap persona publica i menys la del màxim responsable d’un País.

Li hem demanat durant molt temps que governi, li hem ofert lleialtat institucional i vostè continua fent d’oposició, no tant sols al Consell sinó que ara també amb tota la societat, potser es el moment que comencem a canviar el to, a reconèixer les pífies i a actuar. Andorra es mereix el millor, potser el fet de voler ser “Proper” li acabarà de fent perdre els “Papers”.

Esperem que aquests episodis d’inspiració novel·lesca i les actuacions d’atacs personals d’estil goyesc, que malauradament ja ens hi estem acostumant, donin pas a centrar el debat en el terreny de les solucions, en el d’acceptar la critica i els errors i que no continuïn pel camí quixotesc de la cavalleria justiciera, ratllant la vulgaritat i portant a l’arena del circ mes roí els debats inexistents de progrés i de futur.

Una altra Andorra es possible, però mai per aquest camí. Si vol ser respectat, respecti. Si vol ser valorat, aporti solucions i si vol ser escoltat, aprengui a acceptar l’opinió dels demés, encara que no li agradi. Si vol fer de Cap de Govern, ajudi a poder treballar mentre hi siguem a temps, deixis ajudar i garanteixi els legítims drets de tothom. Rectifiqui, governi i escolti, i sobre tot respecti. Andorra i la seva gent s’ho mereix.

Joan Gabriel i Estany

Unlimited shopping (3)

Aquest article no havia de ser així. Quan vaig fer els primers articles criticant el decret d’obligat tancament de les tardes de 10 diumenges, acabava desitjant una rectificació, i assegurant un article de reconeixement al respecte. Curt, per complaure tothom.

La rectificació va consistir en passar de 10 a 8 el nombre de diumenges de tancament obligatori. Òbviament, la rectificació no mereix ni el reconeixement, ni la brevetat de l’article. Ho sento, sincerament.

I és que, vist que es va tirar pel dret (i no precisament pel Dret, segons alguns), volia avui mirar breument pel retrovisor i fer balanç de la mesura.

Un primer diumenge “tancat” va coincidir amb la celebració de l’Outlet a Les Escaldes. La policia vigilant el tancament dels comerços mentre que a la Fira es “comerciava” lliurement. Els participants de la Fira segurament van agrair la iniciativa. Aquest cop, perquè la propera vegada, si les botigues estan tancades, ja veurem quin èxit de convocatòria pot tenir la iniciativa. O llavors, els comerciants ja tenen una pista pel futur : organitzar una macrofira de l’outlet els diumenges festius.

Un altre diumenge “tancat” va coincidir amb la celebració dels Jocs de Policies i Bombers, deixant a bon nombre de familiars i amics acompanyants, que de ben segur haguessin aprofitat l’avinentesa, amb l’única distracció d’anar a encoratjar els soferts participants als jocs. Veure l’avinguda Meritxell tallada i servint de terreny de joc d’algunes d’aquestes activitats enmig de tots els comerços tancats resultava certament penós.

Un tercer diumenge “tancat” era l’anterior a l’ inici de les rebaixes al país veí. El diumenge següent a Barcelona, sense anar més lluny, obrien totes les grans i petites superfícies, amb reforç de publicitat i horari ampliat amb diumenge inclòs. En lloc de contribuir a que els nostres potencials clients estalviessin,  i gastar recursos en l’estratègia de comunicació dels tancaments, potser valia més gastar-se quelcom en comunicar l’avançament de les rebaixes aquí, abans que a Barcelona, i propiciar que algun “consumidor compulsiu” ens vingués a veure abans.

Aquests exemples només pretenen demostrar que no és possible saber a l’avança quan és ineficient obrir : per això els comerciants obren totes les hores en les que no tenen clients, a més d’obrir quan en tenen, no?

En fi, un cúmul de despropòsits més d’una mesura, que n’és un, i gros, en ella mateixa.

A més, la dèria de fer tancar els comerços  s’estén a la visita del Sr. Copríncep, quan en plena darrera setmana de juliol, fem tancar tots els comerços del país durant gairebé mitja jornada, inclòs Les Escaldes, Ordino, La Massana o Encamp, o fins i tot Sant julià i el Pas de la Casa, que no tenien pas cap acte previst a cap moment. No crec que l’obertura dels comerços, arreu, deslluís gens ni mica aquest fet històric.

Però em diran sempre que es més fàcil criticar després dels esdeveniments. És veritat, encara que molts haguem criticat abans dels mateixos. Mirem doncs endavant. No es pot viure mirant pel retrovisor.

Proper diumenge “tancat” : coincideix amb el Pont de la Mercè! I no pensin que no es va veure que era Pont, perquè en el mateix decret el dissabte és d’horari ampliat fins a les 21h. En fi, no cal insistir-hi més.

Tal i com està el panorama, veient com està anant l’estiu, reformulo el desig : suspengueu aquest decret abans no sigui massa tard. I posats a desitjar, potser si els companys del grup parlamentari reformista reformulessin de nou la presentació d’una moció en aquest sentit, potser ara els consellers d’ApC opinarien que no es tracta d’un “debat estèril”, i se sumarien a demanar-ne la suspensió. I potser, amb una mica de sort, algun conseller del PS rectificaria el tir o el faria rectificar al Govern.

Després, ja es faran noves regulacions, més afinades si cal, però ara, abans de la Mercè, rectificar seria benvingut. Que tal i com anem, ja només ens manca fer venir la Vuelta i tenir les botigues tancades…

Gilbert Saboya

CREURE EN EL NOSTRE PAIS ES CREURE EN LA NOSTRA GENT

Societat Andorrana de Ciències,

23a DIADA ANDORRANA A LA XLI UCE (Prada,Conflent)

ANDORRA I ELS SEUS CIUTADANS

El present treball s’ha realitzat a partir de la proposta formulada per la Sra. Àngels Mach, en nom de la Societat Andorrana de Ciències, i té per finalitat expressar l’opinió de la formació política CR, sobre la visió d’Andorra i els seus ciutadans. Andorra es mou, CR avança.

1.- EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA I TRANSFORMACIONS SOCIALS EN EL SEGLE XX

El nostre país ha sofert una gran transformació en els últims anys.  Podríem dir que el creixement era molt lent, pràcticament estava estancat. A partir de la guerra civil espanyola, i més concretament de la postguerra, es va començar a accelerar el ritme. Aquest creixement, l’increment de la població i també el de les seves necessitats han donat com a resultat la societat andorrana actual, i en el que no hem d’oblidar el més important que és la nostra història i el nostre origen.

Recordem-ho una vegada més, Andorra havia estat una societat pobra que havia viscut durant segles replegada en ella mateixa. Un país de muntanya mal comunicat i mancat de recursos naturals fins l’any 1930, Andorra es caracteritzava per tenir una economia de subsistència, marcada per una agricultura que només podia cultivar el 4% del territori nacional, per una ramaderia modesta orientada vers el comerç exterior, pel contraban com a complement de la supervivència i per les dificultats de les vies de comunicació.

La transformació d’uns hiverns durs i improductius gràcies a la creació d’estacions d’esquí, comportà l’arribada de turisme constant a les nostres Valls, desenvolupant tots els serveis necessaris per tal de complementar l’oferta: hotels, residencies, botigues, serveis turístics. Juntament amb l’evolució del comerç i la competitivitat del sistema financer, es crea una oferta i una necessitat que sumades a la seguretat que ofereix el nostre país, la grandesa  del paisatge i les avantatges econòmiques, obren el mercat immobiliari i com a conseqüència faciliten els dos “booms” de la construcció, el dels anys 80 i el dels 2000.

Si a l’Europa continental els canvis sociològics i culturals en el decurs de la segona meitat del segle XX foren profunds, la transformació de la societat andorrana en el mateix període encara fou més intensa.

Prenem com a exemple la percepció exterior de Fernando de los Ríos Urruti en la seva obra: “Vida e instituciones del pueblo de Andorra. Una supervivencia señorial”, Madrid 1920. A la pàgina 23, en referència al poble andorrà, diu:

“Así como no puede decirse que hay miseria, tampoco puede afirmarse que haya incultura; no es que sea eminentemente culto; pero el ambiente social es de una tonalidad muy superior a la que entre nosotros es usual…. Emigran los andorranos a Francia o a España, según las circunstancias de momento, y esta actitud de ánimo da a la psicología de los habitantes de aquellos Valles una flexibilidad grande, y a sus personas, un gran atractivo fruto del trato cosmopolita en almas sencillas, ingenuas”

Ho podem interpretar de moltes maneres, però indubtablement el creixement de l’economia, les relacions amb l’exterior, la possibilitat d’accés als centres superiors d’ensenyament i l’arribada de nous ciutadans, conforma el context que dona les bases a la realitat que avui disposem.

2.- ELS CIUTADANS.

Aquest és sens dubte l’origen d’aquesta taula i en la qual esperem poder contribuir bàsicament des del compromís amb la ciutadania que ha de marcar la política.

Des de la prudència que ens demana l’anàlisi de l’actual situació en el context internacional d’Andorra, considerem com a fonament el model econòmic actual, tot esperant, i treballant perquè així sigui, que la seva evolució mantingui l’Estat del Benestar, que hem assolit entre tots. Si encertem en els plantejaments futurs, podríem certament dir, que encara ha de ser millor i més just.

Per moltes variables que s’utilitzin per mesurar la riquesa d’un país o dels seus habitants, malauradament poques conformen la realitat de cadascú o de cada nucli familiar. Comptem, no obstant això, amb indicadors que ens poden orientar de manera objectiva pel que fa al coneixement del grau de satisfacció o de preocupacions socials de la ciutadania mitjançant enquestes periòdiques.

L’evolució social i cultural afecta, com és lògic, també les institucions socials, les relacions entre els individus i trobem avui un dibuix totalment diferent al que ens van deixar els nostres predecessors i sobre el que hem d’afinar molt bé per identificar quines són les situacions amb les que ens hem d’enfrontar, projectar-les en el futur i trobar-ne les solucions més convenients.

Costa poc observar com els valors familiars han sofert una evolució en molt poc temps. La figura de l’hereu o pubilla ja no té la importància que tradicionalment marcava la vida de les famílies. Al contrari, la professionalització de cada membre i l’oportunitat, que fins ara ha estat més extensa de trobar sortides professionals, marquen sens dubte aquest avanç en el sistema tradicional de la família.  Els patriarcats o matriarcats donen pas a nuclis familiars mes diversos, però també han transformat profundament la propietat de la terra i les activitats del sector primari. Aconseguir que els joves, a l’inici de la seva activitat professional o preparant-s’hi, disposin d’un futur pròsper es actualment un dels reptes que ens posem des de la política, però que els ciutadans es plantegen cada dia.

És interessant recordar el treball de la conferència del notari Isidre Bartumeu  per a l’Empresa Familiar d’Andorra del 24 d’octubre del 2008, titulat “Empresa familiar en l’ordenament jurídic del Principat d’Andorra”, publicat al gener del 2000. Citaré el fragment següent:

“L’Estat ha anat assolint la prestació de tot un conjunt de serveis socials que tradicionalment corresponien al responsable familiar, evolucionant d’aquesta manera els nous models de nuclis familiars i el desplegament del reconeixement civil a les unions, contribuint sens dubte a un canvi ideològic.”1

1-Per la interpretació del canvi social a Andorra, és interessant reproduir el paràgraf complet d’Isidre Bartumeu:

“Les institucions canvien perquè s’adapten a noves circumstàncies. I aquestes en relació a la família han canviat: d’una economia agrària s’ha passat a una altra de serveis, que ha provocat un abandonament del correu de la terra i una urbanització de la societat. Gràcies als avenços de la medicina i a l’extensió de la higiene la gent viu més anys; els pisos són petits i el temps d’oci és molt major. Conseqüentment, les famílies d’avui dia es desenvolupen en un marc poc apte per prestar els serveis socials de la mateixa manera en que tradicionalment els havien prestat. És a dir, que d’una família pluripersonal que constitueix una unitat de prestació de serveis socials (en el marc de la qual s’educa i s’ensenya un ofici als joves, es té cura dels ancians i dels malalts) s’ha passat a una família progressivament reduïda a la mínima expressió (la parella), que mancada, d’estructura i mitjans per a la prestació de serveis socials confia gairebé amb caràcter exclusiu la formació dels seus fills als centres educatius i progressivament reclou els avis en centres geriàtrics. Aquesta nova societat, exigeix de l’Estat, que presti tota la gamma de serveis socials abans prestats per les famílies “patriarcals”

Dins de les transformacions socials, els canvis experimentats per les institucions familiars, des de la família patriarcal i el funcionament del sistema de transmissió de patrimoni per l’herència amb les seves responsabilitats, no solament indiquen canvi de valors sinó de la mateixa estructura política de la societat.

En aquest sentit, en l’actualitat podem observar la gran quantitat de famílies compartides, és a dir, unions que deriven de separacions o divorcis. Aquest nou nucli familiar, juntament amb les famílies monoparentals, representa un percentatge molt alt dins la societat i alhora genera uns nous models, uns nous comportaments i unes noves necessitats.

La situació és complexa. La postmodernitat d’una banda, i l’estat del benestar de l’altra, comporten uns avanços en les llibertats individuals i uns criteris que porten a fer créixer la possibilitat de les persones per viure soles. A més, els avanços en la medicina i els hàbits alimentaris i la cultura de tenir cura d’un mateix ens porten a augment l’esperança de vida, conduint a vegades de l’individu, a l’individualisme, donat el canvi de prioritats o de necessitats. De la comunitat, essencial en la vida de l’Andorra tradicional a una nova comunitat, exactament igual d’essencial, però que els ciutadans, tots plegats, anem definint cada dia.

La importància del creixement demogràfic des de mitjans del segle passat, no es caracteritza per naixements de les famílies tradicionals, mes aviat per l’arribada de persones a les nostres Valls que per motius diversos han establert la seva residencia permanent, així doncs gran part del creixement es  conseqüència principalment del fenomen immigratori, com apunta Nemesi MARQUÉS i OSTE “La Reforma de les Institucions d’Andorra (1975-1981) “la població total del Principat des de l’any 1947 –any en què la població total era gairebé la mateixa que des de l’any 1845- fins a l’any 1975 és quintuplicà àmpliament. El 1975 el percentatge de residents estrangers al país sobre el total de la població era del 70%.”

El que ja s’apuntava i assenyalava en aquest estudi i en tants d’altres en el segle XX, ha estat posat al dia recentment, a l’estudi sobre la immigració a Andorra, coordinat per la Dra. Maria Jesús Lluelles, que és una excel·lent aproximació i anàlisi sobre aquest tema.

3.- TRANSFORMACIÓ, MILLORES I TECNOLOGIA.

Cal tenir en compte que  les millores en els accessos, els nous mitjans de transport i la facilitat en la mobilitat han canviat completament els hàbits i les destinacions, així com les possibilitats de treball amb punts de mitja i  llarga distància.

El món globalitzat i el consumisme de masses han provocat sens dubte unes conductes socials que aposten més pel dia a dia i deixen les previsions de futur per als Estats, així com la facilitat de compra amb preus molt accessibles ens fan uns consumidors no de necessitats sinó d’oportunitats.

L’era digital es l’avanç a la comoditat d’individualisme mes gran que l’era coneguda de la humanitat ha viscut mai. Tot va començar amb els ordenadors personals i ningú pot preveure quin serà el final i quines conseqüències socials i culturals produiran, en tot cas s’ha de tenir present que un dels factors mes importants dels ciutadans es la relació humana, aquest es un gran èxit també de la xarxa, els blocs de reunions virtuals son avui el millor mitjà de relació social “on-line”.

Els ciutadans d’Andorra també hem entrat, i de quina manera, en aquests cercles de la tecnologia, del consumisme, d’un creixement que se’ns ha revelat més inconsistent del que pensàvem. Com reaccionem? Com podem fer que la tecnologia jugui al nostre favor? Com podem reinterpretar aquell model turístic que va donar tants beneficis?

4.- COMPROMIS DELS ELECTES ENVERS ELS CIUTADANS.

Entenem per ciutadans els andorrans i els residents legalment constituïts, podem dir que a Andorra hem de continuar treballant de valent per a tots els seus ciutadans.

La conducta dels responsables públics s’ha de basar en uns objectius oberts, ben oberts, no es pot caure en conductes endogàmiques i tancades, si així es fes, es podria entrar en un forat d’aïllament i de ruptura social, amb unes conseqüències que portarien al replantejament de la nostra identitat i del futur del nostre país com a Estat.

Andorra és, sens dubte, un model amb èxit de supervivència en mig d’un entorn poc fàcil, però que li ha permès d’existir, d’ésser, un país que ha sabut assumir les plenes responsabilitats de l’Estat, un model que cal reforçar per tal d’assegurar la sanitat, l’educació i la cultura entre altres, per a tots els seus ciutadans.

Sota el principi d’igualtat d’oportunitats s’ha de premiar les capacitats per sobre les possibilitats econòmiques i fer del coneixement l’eina més important per als nostres joves i per al nostre futur.

El reforçament de les relacions internacionals i un acord amb l’Espai Econòmic Europeu, són reptes que han de servir per enfortir encara més els ciutadans i les institucions, alhora també han d’afavorir l’obertura a nous camps d’oportunitats.

La participació en organismes internacionals, l’obertura de l’economia i els acords de doble imposició, ens han de servir per assolir la creació de nous llocs de treball per tal de donar sortida professional als nostres joves.

4.1.-  Apostes decidides de la nostra formació:

.- Donar ajudes a tothom que ho necessiti, no cafè  per tots sinó instruments per tirar endavant de manera independent

.- Apostar clarament per la formació com a mitjà d’inserció i de reinserció laboral.

.-  Facilitar l’establiment de nous negocis amb valor afegit que generin activitat econòmica i nous llocs de treball

-  Estudiar i reactivar els sectors que puguin aportar un nou desenvolupament de l’activitat econòmica

.- Crear acords amb empreses tecnològiques avançades per tal d’assolir el seu establiment a casa nostra i alhora per donar un  futur als joves estudiants.

.- Desenvolupar el ministeri encarregat de Treball, per tal que sigui més proper als problemes dels ciutadans i disposi d’instruments i capacitat per  trobar les millors solucions. Ex. L’Estat ha d’ajudar a desplegar les lleis de  garanties sindicals, d’aquesta manera es crearia una nova cultura que permetria l’evolució pacifica de les lleis actuals.

- Estimular per la via d’acords amb artesans del país l’ensenyament d’oficis, com l’ebenista, “pissaraiere”, “picapedrer” , etc..

5.- ALERTES.

5.1.- La globalització.

Zygmunt Bauman, sociòleg i filòsof d’origen polonès, ens adverteix dels perills que comporta el món globalitzat. El canvi d’hàbits i la pèrdua de valors tradicionals poden conduir a la transformació de les societats solides a líquides, del compromís social en grups es passa a l’acció individual i cal evitar el risc que amb la pèrdua de valors es pugui perdre la identitat.

5.2.- La identitat

Parlem de sentiments, d’allò que cadascú tenim al més profund de nosaltres, no els documents o les lleis, sinó tot allò que creiem podem fer per el nostre país. Hem de conèixer i explicar la nostra historia, els nostres orígens, els nostres costums. Ressaltar amb orgull l’esperit de llibertat en què es forgen els nostres fonaments i sobretot mantenir la independència que representa el Principat d’Andorra.

5.3.- El compromís social.

S’ha de tenir en compte del perill que comportaria la disgregació, el no saber qui som, el deixar fer, el no tenir una mentalitat oberta, el no integrar i respectar a les cultures que conviuen amb nosaltres. La transformació dels privilegis en drets universals ha de venir acompanyada també, per els deures ciutadans envers els demés i nosaltres mateixos.

5.4.- L’especialització.

En un entorn cada dia més exigent i competitiu s’ha de ser bon coneixedor de l’ofici, no ens podem quedar com a observadors del futur, hem de fer part activa i preparar-nos per ser els millors, per fer-ho bé i sobretot per no perdre el tren de la competitivitat.

5.5.- La solidaritat.

Junts hem assolit els més alts nivells de benestar que les nostres Valls havien conegut, junts hem de continuar el camí per enfortir encara més les prestacions i les oportunitats dels més desafavorits, la lluita contra la desigualtat ha de ser un compromís comú.

6.- CONCLUSIÓ.

La cohesió social, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats,  el dret al progrés i el dret a la felicitat són per a nosaltres uns nobles objectius que marquen la guia de la nostra acció política, basats en la Cultura del Respecte com a mitjà per assolir les més altes fites que qualsevol persona vulgui projectar.

El respecte a les altres llengües i a la nostra pròpia.

El respecte als altres països i al nostre propi.

El respecte a les altres cultures i a la nostra pròpia.

El respecte al legítim dret de treballar.

El respecte als valors col·lectius i individuals.

El respecte a les institucions, a les persones, al medi, a l’entorn, a nosaltres mateixos.

I també a les responsabilitats, a aquelles accions que ens portaran a continuar dotant el nostre país de les més altes i millors prestacions socials i de progrés.

Al compromís de totes i tots envers el nostre  futur, un futur basat en la nostra història, en els valors universals i  els nostres propis, un futur ple d’oportunitats que sota l’imperi de la llei garanteixi a tots per igual el dret a progressar, a mantenir la llibertat i la independència i sobre tot a reforçar a la dignitat personal i assolir en plenitud el dret a la felicitat.

Creiem en un Estat que dins la cultura de respecte impulsi i defensi els legítims drets individuals i col·lectius d’aquelles persones que vulguin optar per una vida dedicada al treball amb la seva conseqüent remuneració amb el desenvolupament de carreres professionals.

Sabem que un dels reptes avui en dia és precisament trobar un equilibri entre el treball i la vida personal. Sabem que no hi ha receptes miraculoses, però sí que hi ha mecanismes que faciliten aquesta difícil combinació per donar a tothom la màxima plenitud en la seva existència.

Ser un bon ciutadà vol dir estimar tot allò que ens envolta, educar als nostres fills amb sentit de responsabilitat i explicar els nostres orígens humils i diversos, així com valorant el caràcter emprenedor i el gran sentit comú dels nostres avant passats.

Un país coneixedor de la seva historia es un país amb futur, uns ciutadans orgullosos i agraïts del seu passat son la millor garantia per afrontar qualsevol repte.

Estem convençuts que el millor d’Andorra, encara ha d’arribar, una aposta decidida per la societat del coneixement i la formació i preparació dels nostres joves, només pot fer que conduir el nostre País al millor futur que hom pugui imaginar.

Els grups de l’oposició creuen que Andorra no pot perdre un any anant a eleccions

Gabriel diu que el PS ha de governar “i no estar concentrats tot el dia preparant les eleccions”

Bringué afirma que les declaracions de Goya contradiuen el cap de Govern

Estanislau Sangrà : “Hi ha un espai polític per cobrir i una alternativa per construir”

Ja feia mesos que tothom assenyalava el seu nom com el d’un dels impulsors del nou Partit Reformista d’Andorra (PRA), però no va ser fins la setmana passada, quan va presentar el manifest d’adhesió juntament amb el centrista Gilbert Saboya, que l’exministre liberal Estanislau Sangrà va tornar a la primera línia de l’actualitat com una de les cares visibles del projecte que aspira a consolidar-se com una alternativa als socialdemòcrates. Quan es tracta de parlar del futur del centredreta, el nom de Sangrà té l’autoritat que li confereix haver encapçalat la primera candidatura parroquial victoriosa del PLA –la d’Escaldes, al 1993– i haver format part del primer Grup Parlamentari Liberal a la Casa de la Vall just després d’aprovar-se la Constitució.

–¿Què l’ha fet tornar a la primera línia política set anys després?

–He estat anys apartat de la política activa, però també col.laborant en moments puntuals, com les campanyes electorals. Això ha fet que en el moment que calia fer un impuls per acabar de consolidar un nou projecte algunes persones demanessin la meva implicació i es feia molt difícil dir que no. D’altra banda, el projecte del PRA em permetia treballar amb persones que, per circumstàncies històriques, sempre havien estat en formacions diferents, però amb les quals sempre m’hauria agradat treballar.

–El missatge és fer un partit centrat. ¿Vol dir això que el PLA era massa de dretes o que vostè és ara menys de dretes que abans?

–No es tracta d’això, entre altres coses perquè les ideologies dels partits a Andorra són bastant difuses i a tots els partits hi ha una representació força transversal. Per tant, no crec que hi hagi grans canvis en aquest sentit. El que està clar és que el PLA va ser el partit que millor va saber interpretar el nou sistema electoral: només cal pensar quins partits queden dels que van concórrer a les primeres eleccions generals després de la Constitució; només queda el PLA. Després d’aquesta evolució, al PLA també li tocava evolucionar.

–Excompanys de partit, com ara Martí o Moles, diferencien entre el PLA centrat del principi i el PLA conservador d’anys més tard…

–No comparteixo aquesta lectura, perquè per a mi no es tracta d’una qüestió ideològica, sinó d’una evolució: el temps del PLA ha passat i hi ha molta gent que ho constata. Diria que hi ha una majoria al PLA que és conscient que és l’hora d’avançar i d’introduir tota una sèrie de canvis.

–¿La presentació del manifest del PRA és un punt de no-retorn?

–El manifest és un instrument per intentar sortir del cercle viciós en el quals ens havíem instal.lat. Feia temps que estàvem donant voltes al mateix, quan hi havia un mandat clar, uns posicionaments expressats en reunions públiques i una llibertat que havien donat els partits als seus militants. Veient que la cosa no acabava d’arrencar, el manifest representa una voluntat d’accelerar tot aquest procés. Estic convençut que hi ha un espai polític per cobrir i una alternativa per construir.

–¿Que li diria a un liberal nostàlgic o reticent a dissoldre el PLA per convèncer-lo de sumar-se al PRA?

–De liberals nostàlgics no sé si en queden gaires i el primer que hauríem de fer és esbrinar el perquè d’aquesta nostàlgia. El que els diria és que Andorra ha canviat, els temps han canviat i l’època del PLA ha passat. De la mateixa manera que la resta de forces polítiques han canviat de nom, de fronteres i de topologia des de la Constitució, també a nosaltres ens tocava canviar.

–¿Com hem de llegir que Joan Gabriel es desvinculi del PRA?

–És que aquesta no és només la reacció de Joan Gabriel, sinó de moltes altres persones i faccions a dins del PLA. Però estic segur que tots aquests corrents, en el moment que hi hagi una alternativa sòlida, un espai consolidat, centrat i reformista, no tindran cap problema per integrar-s’hi. En el fons moltes d’aquestes actituds tenen a veure amb aquell debat sobre si el PLA s’ha de dissoldre abans o després de la constitució del nou partit. Finalment s’ha optat per constituir primer el PRA i aquells militants liberals que ho considerin oportú ja passaran d’un partit a l’altre.

–¿Permetre que els partit parroquials mantinguin la seva identitat no és un risc que es creïn més grups parroquials?

–Els estatuts del PRA es van redactar per permetre que alguns grups par- roquials que ja existien es poguessin integrar al nou partit. Evidentment, és un instrument que pot donar peu a què es creïn grups parroquials allà on ara no hi són; però va ser una previsió pensada per a Unió Laurediana i Independents d’Ordino, formacions que troben el seu espai electoral en l’àmbit purament par- roquial, que no volen perdre la identitat, però que entenen que sense integrar-se a un projecte nacional, difícilment es pot anar més enllà.

–¿Es pot fer una alternativa real sense incloure part d’ApC?

–No ho sé, però també cal tenir en compte que l’actual composició del Consell General és d’un equilibri inestable en què uns quants vots més o menys poden fer canviar majories de govern. En qualsevol cas, és d’hora per parlar d’aquestes coses, perquè tant CR com ApC han estat grups de geometria variable i encara ho seguiran sent durant un temps.

–¿Què no li agrada del Govern socialdemòcrata i no veuríem en un Executiu del Partit Reformista si obtingués la majoria?

–D’entrada cal assumir que governar és molt difícil i que l’acció de govern és complicada, i ho dic per experiència. Però el que m’ha sobtat més d’aquest Govern és l’absència de projecte; és curiós, però com a mínim això és el que es percep des de fora. L’acció política d’aquest Govern es basa en fer tot el necessari perquè a tot arreu el vegin com el bon alumne que vol aconseguir que ningú s’enfadi. No diré que això sigui una cessió de sobirania, però sí un entreguisme entenc que innecessari. A més, també es percep un Govern molt piramidal en què les figures no agafen rellevància pròpia; però això ja era més previsible tenint en compte la trajectòria i l’estructura jerarquitzada del PS. Si el PRA governés no veuríem una fotografia del cap de Govern més gran que les dels coprínceps i situada a més altura que les dels coprínceps.

el periodic

Entrevista a Joan Gabriel

“Per CR, seria un gran regal que PS i ApC no s’entenguessin”

El president del Grup Parlamentari Reformista, Joan Gabriel, analitza amb EL PERIÒDIC la situació en què es troba la legislatura i, fent autocrítica, reconeix algunes de les claus que van impedir finalment mantenir l’oferta de pacte a Bartumeu. Finalment, Gabriel explica què n’espera del PRA i la recuperació d’una junta gestora mentre la consolidació es perllongui.

–¿Quina valoració en fa del ja finalitzat període de sessions?

–Aquests mesos han estat marcats per poc contingut polític de calat, hem fet molt treball legislatiu però basat en crèdits extraordinaris, i això sí que ha comportat una feina extraordinària. De lleis importants, hem tingut fonamentalment l’obertura bancària, tot i que ha creat pocs titulars, i paral.lelament la feina en comissió pel model impositiu s’ha hagut de retrasar fins a l’entrada per part del Govern del projecte de llei de l’IVA.

–Per això vau fer les famoses pròrrogues in eternum… Un cop amb el projecte d’IVA a la mà, ¿Què li sembla el text del Govern?

–Nosaltres, més que l’import del 4,5%, ens fixem en la repercussió que això provoca en el sistema, ja que a dia d’avui no disposem de prou informació per dir si amb aquest tipus s’apujarà la pressió fiscal. Si el Govern creu això, a nosaltres se’ns farà molt difícil rebratre-ho, perquè no disposem de tanta informació com ells. El que no volem és una còpia dels països veïns.

–És a dir, tindreu un paper similar al de la reforma bancària: fareu aportacions però no us tancareu…

–Si a l’hora de fer la feina en comissió hi ha la mateixa predisposició del PS que amb la llei de l’obertura bancària, no ha d’haver-hi cap problema. Tot allò que puguem esmenar serà argumentat, no serà un caprici, i si acabem demanant el 4% enlloc del 4,5% serà argumentadament. Això no ha de ser motiu de bloqueig per impedir que la llei tiri endavant. En general, buscarem que tot es pugui simplificar.

–¿Veieu la mateixa bona disposició a negociar la llei de l’IVA amb el PS que amb la llei bancària?

–Això és més aviat la gent que treballa a la comissió la que ho hauria de dir. El que sí que em consta és que ens agradaria reunir-nos més sovint i que es pogués treballar a un ritme més accelerat. Però tot i així és una llei prou important per no donar-li pressa i fer-la amb el seu temps just, contrastant-ho tot molt bé. La comissió interna de CR que tracta el tema de finances ha treballat tot el mes de juliol i continuarem treballant l’agost, si convé, fins que haguem paït el document que se’ns ha enviat, haguem mirat les conseqüències que té i haguem presentat esmenes a tot allò millorable.

–¿Amb quin horitzó temporal treballeu des de CR amb la llei de l’IVA?

–A nosaltres ens agradaria tenir la feina tancada abans de final d’agost, ja que se’ns ha entregat el text a principis de juliol. En dos mesos és difícil de fer aquesta feina, no per manca de ganes de treballar, sinó per les dificultats tècniques que sorgeixen per fets com ara les vacances.

–¿Vosaltres no exigiu més memòries, com va fer ApC?

–Ja fa dies que vam demanar una sèrie de complements d’informació i el ministre es va comprometre a trametre’ns-la el més aviat possible. Evidentment, amb aquesta informació es pot afinar molt més el nombre o l’impacte econòmic, però no té res a veure amb la filosofia de la llei. I això ja es pot anar treballant. Per exemple, si la tributació es fa a l’entrada a la duana, tal com nosaltres prevèiem, això no té res a veure amb els informes. El 90% de la llei ja és pot anar treballant.

–Durant aquests últims mesos, heu criticat en diferents ocasions ser “convidats de pedra” al Consell. ¿CR continua pensant això?

–És que el debat polític ha estat pràcticament nul. Les últimes tres sessions es poden resumir en acceptar o no els crèdits extraordinaris, tres sessions que han estat maratonianes, però buides de contingut. El Govern s’ha dedicat a fer taules en qualsevol dels àmbits socials. I si no li agrada una taula, la canvien per una altra. I així anem passant temps. Difícilment pots treballar amb un procés normal. Pots ser convidat de pedra segons on t’enviïn i el què et facin fer, però com a conseller general el meu paper és un altre que no pas repetir un discurs etern per un no assoliment d’un pressupost. Perquè al cap i a la fi tot ve d’aquí, estem gastant una energia que es podria destinar a altres iniciatives i necessitats del país.

–¿Per què no li agraden les taules que desplega el Govern?

–A nosaltres se’ns ha convidat a dues taules. A una ja hi hem anat en dues ocasions i no sabem si hi tornarem o no, que és la taula de la igualtat de gènere, on no veiem una finalitat. Són taules de parlar, però diuen que dos és companyia i tres són multitud, i a partir de tres costa molt d’arribar-hi. I pel que fa a la taula del funcionariat, penso que no s’hauria d’haver fet d’aquesta manera. Si es volia fer això caldria un acord entre els grups parlamentaris com es va fer amb l’acord d’intercanvi d’informació, on ApC es va excloure voluntàriament. Això s’ha de fer en el marc d’un acord polític en l’àmbit parlamentari. I fer una taula on el 80% ho representen els funcionaris i no hi ha cap equivalència amb el Consell General, sense cap objectiu, val més no participar.

–¿Vosaltres us decantaríeu per fer una reforma a fons de l’Administració, un tema que PS i ApC enfoquen ara de cara al Pressupost 2011?

–Nosaltres vam proposar fa un any fer un pacte global d’Estat, incloent- hi un Govern d’unitat per plantejar una sèrie de temes, entre els quals la reforma de l’Administració, perquè entenem que s’ha de fer amb el compromís de totes les parts. Primer, cal tenir clar a on es vol arribar, com es va fer amb la Constitució. Si ara l’objectiu és optimitzar i posar a la mida real d’Andorra tot el conjunt de l’Administració, per fer això hi ha un procés legislatiu que comporta una sèrie de despesa i una sèrie de personal. I això només donaria per una legislatura, sinó sencera, pràcticament sencera. I era un bon moment per fer-ho. Això es va desestimar. Es va dir que sí i quan no va convenir no es va fer. Ara anem per trossos i, a més a més, a trossos mal fets, perquè no es pot fer una reforma de la Funció Pública sense haver parlat del global i dels comuns.

–L’àmbit de l’Administració hauria donat per una legislatura, però cal tenir en compte que en aquesta la prioritat era la qüestió de la transparència i la posterior obertura bancària, i també el nou marc impositiu… Hi ha molts temes sobre la taula, però l’aritmètica al Parlament que és la que és…

–Per nosaltres, quan vam proposar el pacte d’Estat, a CR sen’s pot acusar de no haver sabut fer política de carrer, de no haver sabut vendre la nostra opció, perquè ha donat una sensació de servilisme amb la bandera de l’Estat i amb la responsabilitat que nosaltres tenim. I el fet és que no hem sabut fer, o no hem volgut fer, una oposició destructiva. Hem rebut moltes crítiques per no haver estat més contundents. Però amb temes d’Estat no hem volgut fer oposició ni demagògia. A partir d’aquí, quan es proposa un pacte d’estat, cal donar un contingut que només es pot fer treballant tots a una. I una de les funcions era tornar a un marc com el que va possibilitar la Constitució, i era un bon moment. No ha pogut ser. Ara el PS està parlant amb ApC. Perfecte. Nosaltres continuarem treballant en clau d’Estat, mai ens hi hem negat, però no participarem de l’acció legislativa com a convidats i sense representar res.

Font. el periodic

Andorra, un país d’oportunitats

Fa pocs dies, passejant per Andor­ra amb el meu fill, vàrem coincidir amb dos bons amics als quals ens vàrem unir en una agradable conversa de records comuns. La conversa, com és normal al nostre país, va continuar pels camins de la política, de la recuperació econòmica i del nostre entorn, moment en què un comerciant conegut de la capital ens expressava les seves legítimes reivindicacions i ens exposava la seva visió del moment actual.

Deia, perquè ho crec i ho penso, que avui més que mai les persones que ens dediquem a l’acció pública hauríem de ser mesurats en primer lloc, sobre la base dels nostres valors, també per les nostres actuacions i finalment pels nostres posicionaments. És a dir, que allò que pensem i allò que diem sigui conseqüent amb el que fem.
La sortida a la situació actual i el nou posicionament de les societats avançades en la definició d’un nou futur més segur i estable passa per recuperar els valors, aquells que a vegades per la velocitat i la inèrcia de les actuacions queden relegats a un segon pla.
Els valors, els que ens permeten no crear societats líquides, i per tant assegurar una base consistent en qualsevol persona pública, segons la meva apreciació, passen per tres estadis: el personal, el social i el polític.
El personal és un valor o són uns valors individuals molt legítims de tots i respectables; la família, els amics, la religió, la filosofia, la ciència, la feina ben feta, els compromisos i algun més, que amb la guia del respecte ens ajuden a sentir-nos vius i a trobar sentit a la nostra existència i a les nostres actuacions.
El social és el compromís que tots tenim envers els altres i el nostre entorn. El nostre país s’ha forjat de l’esforç de moltes generacions de persones emprenedores i treballadores, andorrans, residents i no residents que amb el seu esforç han fet possible la nostra realitat. Tots i junts hem fet evolucionar el nostre poble i hem assolit un Estat modern i de prestacions i comoditats, segurament millorable, però molt digne dins les nostres possibilitats.
Per a molts i per a mi també els valors socials són indissociables dels personals, són sens dubte també aquella visió, aquell model que sentim, que hem après o simplement ens han ensenyat de la nostra terra i de la nostra gent. Un estat que no s’aprèn únicament en els llibres d’història, sinó que cadascú l’expressa i l’interpreta a la seva manera i de diferents formes. No es tracta de nacionalitat ni dels anys de residència, sinó de sentiments, de compromís i d’estima.
I els valors polítics que es defineixen per la nostra ideologia, la meva és liberal, complementats pel nostre model de país i pels compromisos o programes electorals. S’inclou també en aquest apartat totes aquelles persones que dins les juntes directives, associacions o entitats socials, culturals i esportives representen el conjunt d’interessos del bé comú i la seva legítima defensa, de ben segur deslligats de qualsevol cadena ideològica i compromesos amb l’interès general.
Quan sumem els tres estadis i trobem persones amb vocació pública i amb les quals compartim un model similar, podem dir que aquells o aquelles persones són de soca-rel, amb bases sòlides i ben estructurades, siguin del color polític que siguin, andorrans o residents. Aquest objectiu l’ hem d’assolir tots sobre la base de les nostres responsabilitats socials i com a bons ciutadans, no tan sols en el camp polític, sinó també en tots aquells en què es representen col·lectius de la nostra societat.
No crec en freds gestors de l’acció pública o en grans actors mediatitzats, com estem acostumats a veure en els països del nostre entorn i que moltes vegades tendim a comparar, ja que només els motiva la simple oportunitat del moment, la seva arma és el descrèdit i la divisió; segons el meu punt de vista, si així ho féssim, aquesta actuació massa simplista conduiria el nostre país per acabar contractant empreses de gestió i direcció política. Potser seria una solució, no dic que no, en tot cas no és la meva.
Com a ciutadà i veí de les nostres Valls no he cregut mai que per fer política només es necessiti una presentació de generacions ancestrals i familiars reconegudes, sinó que independentment de la família, de la parròquia d’origen, del sexe o de la religió, tots aquells que sobre la base de la llei tinguin la possibilitat de prosperar per capacitats, per estudis o per esperit de superació i de sentit comú, es mereixen una oportunitat.
La grandesa de la coalició que presideixo, CR, es basa en la suma de voluntats, en les diferències ideològiques legítimes i en l’aportació personal, dins un marc de respecte de la llibertat individual i de la col·lectiva i de la visió conjunta d’un país amb un gran futur i plural, format de gent diversa, andor­rans, residents i no residents, aquesta és la nostra societat, la nostra realitat i el nostre compromís, el compromís reformista.

Joan Gabriel i Estany – President del grup parlamentari reformista – 15/07/2010

Coalició Reformista: origen o destí?

Havia de ser l’inici, i no el final, l’origen, i no el destí. S’equivoquen els que, per convicció o per tacticisme, pensen que es pot petrificar l’evolució de la coalició en l’estat en què avui es troba.

Pàgina següent »